Àudio guia de Cabrera de Mar

Àudio guia de Cabrera de Mar




Introducció (Nº0)

Des del Punt d’Informació Turística de Cabrera de Mar us donem la benvinguda.

Cabrera de Mar és un municipi de la comarca del Maresme situat a uns 28 quilòmetres de Barcelona, entre Vilassar de Mar i Mataró. El centre de la població es troba a 2,5 quilòmetres de distància del mar i a 104 m d’alçada, en una petita vall entre dues muntanyes: Burriac i Montcabrer, i oberta al litoral amb una franja marítima de 1.200m de longitud repartits en 4 platges de sorra fina i daurada.

Tradicionalment, la base de l’economia ha estat l’agricultura, amb predomini dels productes hortícoles, tot i que la indústria va adquirir un desenvolupament important des de principis del segle XX gràcies a la proximitat amb Mataró.

Pel que fa als orígens històrics de Cabrera de Mar, els seus antics habitants pertanyien a l’estat iber dels laietans, el qual controlava el territori delimitat pel massís del Garraf al sud, el delta de la Tordera pel nord i la serralada Litoral per l'interior. El poblat de Burriac feia la funció de capital d’aquest territori i, tot i que es va començar a ocupar al segle VI aC, fou vers el segle IV aC quan va assolir aquest paper polític, i també quan va construir les seves muralles i el seu entramat de carrers. Aquest poblat va ocupar una superfície entre 7 i 10 hectàrees i és un dels nuclis urbans ibèrics de major extensió del país. Fins la fi del segle III aC, el poblat de Burriac va conservar la seva hegemonia política i el seu poder econòmic basat en el control dels centres productors de blat de la plana del Vallès.

Després de la Segona Guerra Púnica (218-206 aC) entre Cartago i Roma, l’estructura política i econòmica de la Laietània canvia radicalment, ja que els poblats ibers dependents de Burriac que hi havia al Vallès s’abandonen, així com també es deixen d’utilitzar les velles necròpolis de la vall de Cabrera de Mar. A partir d’aquest moment, l’estat romà va promoure la construcció d’un nou assentament urbà al centre de la vall de Cabrera, perquè funcionés com a seu política, administrativa i econòmica dels antics territoris de l’estat iber laietà. Aquest nucli va encunyar moneda amb la llegenda ibèrica ILTURO i tenia una extensió com a mínim de 3 hectàrees. Les excavacions han permès documentar part de la seva xarxa viària i també construccions importants, tant de caràcter públic com privat. 

Àudio guia Introducció

- Idioma català
- format mp3

Àudio guia Introducció

- Idioma espanyol
- format mp3

Àudio guia Introducció

- Idioma anglès
- format mp3

Clos de Can Benet (Nº1)

Les obres de reforma van treure a la llum les restes d’una casa senyorial de grans dimensions d’època romana republicana, que estava pavimentada amb mosaics desenvolupats sobre una base de picadís de ceràmica i també en un cas sobre picadís d’escòria de ferro. Al fons del jaciment poden veure unes fotografies dels paviments de mosaic d’aquesta domus de tipus senyorial trobada sota el carrer veí.

L’estil constructiu i els motius decoratius, fets amb tessel·les de color blanc i negre, amb les quals es desenvolupen línies, rombes, quadrats i associacions de creus gammades, és propi de la Itàlia central i meridional del segle II aC. Ateses les dimensions de les habitacions, cal pensar que es tractaria de la residència d’ un personatge molt important de la població, d’origen itàlic i que possiblement desenvolupava funcions polítiques i administratives per a la República Romana en el territori. 

Poden observar també a l’entrada del Clos de Can Benet un centre de recepció de visitants on s’explica tota l’evolució històrica de la vall de Cabrera en època ibèrica i romana. 

Clos de Can Benet

Àudio guia Clos de Can Benet

- Idioma català
- format mp3

Àudio guia Clos de Can Benet

- Idioma espanyol
- format mp3

Àudio guia Clos de Can Benet

- Idioma anglès
- format mp3

Clos de Ca l’Arnau (Nº2)

Aquestes restes arqueològiques corresponen a dos jaciments superposats.
El jaciment més antic i més espectacular, de finals de l’època republicana, fa uns 7.000 metres quadrats, tot i que excavacions recents suggereixen una extensió molt superior. Aquí s’han trobat les termes públiques més antigues de la Península Ibèrica, conegudes fins ara, i que van estar en funcionament entre els segles II i I aC.

El més tardà, amb una extensió d’uns 1.000 metres quadrats, a la part superior, correspon a un centre productor de vi, datat al voltant del segle I aC. A prop s’han trobat altres estances i obradors, una cubeta de forn metal·lúrgic, un pou d’aigua i d’altres construccions no excavades. 

Clos de Ca l’Arnau

Àudio guia Clos de Ca l’Arnau

- Idioma català
- format mp3

Àudio guia Clos de Ca l’Arnau

- Idioma espanyol
- format mp3

Àudio guia Clos de Ca l’Arnau

- Idioma anglès
- format mp3

Termes de Ca l’Arnau (Nº3)

Aquestes termes públiques constituïen uns banys de caràcter monumental, d’uns 450 metres quadrats de superfície construïda. Disposaven de vestidor o apoditerium, sala d’aigües tèbies o tepidarium, sala d’aigües calentes o caldarium i una sauna seca o banys turcs de forma circular. Un sistema de calefacció que partia de dos forns i un sistema de cisternes es canalitzaven i distribuïen per sota el paviment. Encara avui podem veure els pòdiums que suportaven les piques per refrescar-se. Gairebé totes les sales estaven pavimentades i bona part de les parets estaven estucades amb un revestiment hidràulic força ben conservat.

El sostre és un dels elements més rellevants del conjunt. El formava un complicat sistema de voltes i cúpules amb petites peces, tubs o recipients de ceràmica que encaixaven entre elles alhora que es relligaven amb varetes de ferro. Tota l’estructura quedava revestida de morter, calç i sorra per dins, i per fora amb un encalcinament blanc final. A l’interior encara es pot apreciar una varietat de motllures clàssiques que decoraven sostres i parets. 

Termes de Ca l’Arnau

Àudio guia Termes de Ca l’Arnau

- Idioma català
- format mp3

Àudio guia Termes de Ca l’Arnau

- Idioma espanyol
- format mp3

Àudio guia Termes de Ca l’Arnau

- Idioma anglès
- format mp3

Forns de ca l’Arnau (Nº4)

L’existència d’aquesta mena de ciutat i també un període de manca de conflictes armats en el territori, va propiciar un desenvolupament de l'economia agrària i la integració dins un món més global a nivell mediterrani, que va propiciar l’inici del conreu de la vinya per a obtenir excedents de vi que poguessin ser exportats. Aquest nou motor econòmic va ser especialment important en tota la regió fins la fi del segle I dC, però ja no va coincidir amb el nucli urbà, ja que Ilturo fou abandonat intencionadament vers els anys 80-70 aC, segurament coincidint amb la fundació de la nova ciutat d’Iluro (l’actual Mataró) i la conseqüent estructuració política del país en municipis. En el solar de l’antiga Ilturo, però, durant els dos segles següents, es van instal·lar indústries relacionades amb la producció i comercialització del vi, com és el cas del forn de fabricació d’àmfores de ca l’Arnau.

Les restes del forn que veiem avui corresponen a un centre productor de vi, datat al voltant del segle I aC. Disposa d’un forn de grans dimensions de doble corredor destinat a la producció d’àmfores per emmagatzemar i transportar el vi i d’altres atuells i material per a la construcció. 

Forns de ca l’Arnau

Àudio guia Forns de ca l’Arnau

- Idioma català
- format mp3

Àudio guia Forns de ca l’Arnau

- Idioma espanyol
- format mp3

Àudio guia Forns de ca l’Arnau

- Idioma anglès
- format mp3

Castell de Burriac (Nº5)

El castell, situat al cim de la muntanya de Burriac, pertanyia als comtes de Barcelona, que el tenien enfeudat als Castellvell, i aquests, al seu torn, a la família de cavallers que manllevaren el nom del sant titular de la capella del castell, al qual també donà nom: Sant Vicenç.

Burriac comunicava, visualment i amb senyals de fum o foc, amb els castells veïns de la Roca, Dosrius, Bell-lloc i la torre de Mata o castell de Mataró, avui desaparegut. Gairebé tots els camins, els mateixos de l’època ibèrica, hi conduïen o hi passaven molt a prop.

S’hi distingeixen clarament els dos recintes que estructuraven el castell de Burriac o de Sant Vicenç: el sobirà, el més elevat i antic, amb la torre de l’homenatge, i el jussà, el més baix, destinat a acollir la població veïna en cas de perill.
En el recinte sobirà s’hi ha trobat la cisterna medieval coberta i la romana, els fonaments d’algunes cambres, d’altres dependències residencials, un pati i un possible reducte per a empresonats, així com les restes de l’absis de la capella de Sant Vicenç, en funcionament fins a finals del segle XIX.

Del recinte inferior en destaca la fortificació que s’amplià adaptant-se a l’orografia del terreny. El perímetre resultant tenia uns 160 metres i els murs tenien de 2 a 3 metres d’alçada. En els punts estratègics de la muralla hi devia haver matacans o lladroneres, per on els assetjats llançaven aigua, oli bullent i pedres als atacants.

Després de múltiples periples, litigis i canvis de propietaris al llarg dels segles i el posterior abandonament, el castell passà a mans de l’Ajuntament de Cabrera l’any 1.990, que va promoure la rehabilitació del conjunt fortificat i consolidació de les ruïnes que avui podem observar. 

Castell de Burriac

Àudio guia Castell de Burriac

- Idioma català
- format mp3

Àudio guia Castell de Burriac

- Idioma espanyol
- format mp3

Àudio guia Castell de Burriac

- Idioma anglès
- format mp3

Can Bartomeu (Nº6)

Can Bartomeu és una de les masies més significatives de la història rural i agrícola de Cabrera de Mar.
Amb el pas dels segles, el llinatge dels Bartomeu esdevindria una de les principals nissagues de Cabrera. A mitjans del segle XIX eren els majors terratinents del poble amb 58 finques i grans extensions de boscos a Burriac i al Montcabrer.

L’estructura principal data del 1662 com indica la pedra gravada als peus de l’entrada, tot i que la masia primitiva, molt més modesta, data del segle XII. Gràcies al fort ressorgiment de la vinya durant els segles XVIII i XIX la masia s’amplià considerablement. A Cabrera no quedava un pam de terra sense vinya, i les masies s’enriquien com mai i ampliaven les dependències amb edificis annexos per a magatzems, masoveria, etcètera, per esdevenir explotacions agràries, ramaderes i forestals de tipus plurifamiliar.

La masia patí diversos assalts de malfactors i bandolers a principis del segle XIX que van acabar amb l’assassinat de Feliu Bartomeu, el seu hereu i una minyona. Arran d’aquests tràgics fets, es degué completar la protecció de la casa amb un mur de pedra amb portalada on restà fixada la data de la reforma del 1840.

En arribar la plaga de la fil·loxera a finals del segle XIX, la masia patí un daltabaix i arribà a quedar abandonada fins que fou confiscada durant la Guerra Civil, quan acollí un gran nombre de refugiats perdent-se la majoria de mobles originals que encara romanien a la casa.

La masia conserva elements arquitectònics gòtics, renaixentistes, barrocs i neoclàssics. També hi destaca la conservació interior dels enrajolats, els embigats, les voltes catalanes i de mocador, la cuina original i el celler amb les premses, les bótes i les eines de l’època entre d’altres. 

Can Bartomeu

Àudio guia Can Bartomeu

- Idioma català
- format mp3

Àudio guia Can Bartomeu

- Idioma espanyol
- format mp3

Àudio guia Can Bartomeu

- Idioma anglès
- format mp3

Clos de Can Modolell (Nº7)

Situat al peu de la muntanya de Burriac, a la finca de can Lladó-Modolell, el jaciment ens revela un ús i una activitat que van des de l’època ibèrica fins a la Baixa Edat Mitjana. En destaca la seva etapa romana alto imperial, de la que ens han arribat nombroses restes de materials, com ceràmiques amb decoracions en relleu, exvots i àrules o petits altars epigrafiats.

La troballa més rellevant, però, consisteix en les estructures imponents del que fou una sumptuosa vil·la palau, perfectament adaptada a la topografia del terreny, de luxe poc habitual i possible propietat imperial, així com santuari de diversos cultes. En un principi al déu Neptú i a una divinitat femenina desconeguda i, posteriorment esdevingué un santuari de Mitra, el déu solar d’origen iranià, amb atribucions essencialment fecundadores i salutíferes.

La religió del déu persa Mitra, que es va estendre amb els militars i comerciants per tot l’imperi, arribà a estar vinculada al segle II aC a les esferes de poder. Era una de les anomenades “religions mistèriques”, que es basaven en l’ideal d’una vida millor després de la mort i la salvació personal. El centre religiós de Can Modolell esdevindria, sens dubte, un instrument de poder, control i cohesió social molt influent per a les importants elits polítiques i administratives de l’antiga Laietània romanitzada. 

Clos de Can Modolell

Àudio guia Clos de Can Modolell

- Idioma català
- format mp3

Àudio guia Clos de Can Modolell

- Idioma espanyol
- format mp3

Àudio guia Clos de Can Modolell

- Idioma anglès
- format mp3

Església de Sant Feliu (Nº8)

La primera església del poble fou la de Sant Joan Baptista, avui soterrada al camí antic anomenat de Can Lladó o de Sant Joan i ara de Can Segarra, va fer que les primeres cases del poble estiguessin situades als seus voltants.
L’església de Sant Feliu, que probablement ja era un segon edifici, apareix documentada l’any 1025, quan el compte Berenguer Ramon I la va vendre.

La construcció romànica, situada al centre del poble, entremig de dues rieres i aleshores en un turonet, devia ser d’una sola nau, i arribaria a tenir 3 altars: el major, dedicat a Sant Feliu, i els altres, dedicats a Santa Maria i Sant Joan Baptista. En aquest darrer hi havia el retaule pintat entre 1425 i 1430 per Bernat Martorell, un dels pintors més importants de la segona etapa del gòtic internacional a Catalunya. Avui podem contemplar una rèplica exacta, ja que l’original es traslladà al Museu Diocesà de Barcelona per a la seva restauració i conservació.

L’any 1540, el creixement de la població i la necessitat de renovar el vell temple, van donar lloc a un nou edifici parroquial amb una portalada gòtica amb arquivoltes i fullatges, amb el baix relleu de Fèlix Abages, les claus de cinc voltes de l’interior, dues capelles laterals i el campanar. Cal destacar també, la diversa orfebreria gòtica que s’hi guardava i la creu processional d’argent del 1602.

En esclatar la Guerra Civil el 1936 foren cremades les talles de la Mare de Déu del Roser i del Carme, així com la del castell de Sant Vicenç. La façana de l’església conserva les defenses i un matacà o lladronera. A la placeta davant del portal hi havia hagut el fossat i al replà de sota hi enterraven els empestats. En aquesta mateixa plaça avui podem veure l’altar de pedra de l’antic pedró del poble, originàriament situat a la pujada de les monges, des d’ on el sacerdot beneïa el terme pels quatre punts cardinals, amb lectures dels quatre evangelistes. 

Església de Sant Feliu

Àudio guia Església de Sant Feliu

- Idioma català
- format mp3

Àudio guia Església de Sant Feliu

- Idioma espanyol
- format mp3

Àudio guia Església de Sant Feliu

- Idioma anglès
- format mp3

Masia Cal Conde (Nº9)

L’any 1024 surt referenciada com a “Casa de Cabrera” amb Guadall de Sant Vicenç com a primer senyor i fundador de la nissaga senyorial cabrerenca. La data més antiga de la casa sembla ser de 1231, amb ampliacions i reconstruccions posteriors que han ocasionat més d’una confusió cronològica.

Coneguda també com a can Ros i can Dalmases pels cognoms dels seus propietaris. El nom amb què es coneix actualment, cal Conde, té l'origen en el comte de Vilardaga que adquirí la masia l'any 1924.

L’edifici compta amb elements arquitectònics renaixentistes, barrocs, historicistes i modernistes, fruit de diverses reformes dutes a terme al llarg del temps. Sembla ser, però, que la data més antiga de construcció correspondria a l’edat mitjana. Les ampliacions i reconstruccions que ha experimentat la masia  han estat destinades a ressaltar la seva categoria, dotant l’edifici d’un aire senyorívol. La gran bassa situada a l’entrada té dues fonts i una reproducció en ceràmica de Sant Pau on és inscrita la data de 1763. A l’exterior, destaquen les llindes i els brancals de les obertures, així com les finestres rectangulars del segle XVII. A l’interior, els enteixinats dels sostres i, sobretot, la  peça clau d’aquesta masia: un rentamans de grans dimensions de ceràmica policroma que es troba a la sala del menjador. El celler és també digne d'esmentar per les tres grans voltes de pedra de què disposa. 

Masia Cal Conde

Àudio guia Masia Cal Conde

- Idioma català
- format mp3

Àudio guia Masia Cal Conde

- Idioma espanyol
- format mp3

Àudio guia Masia Cal Conde

- Idioma anglès
- format mp3

Ajuntament (Nº11)

La nova casa de la vila, projectada l’any 1903 per l’arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó, fou construïda entre els anys 1928 i 1930. L’edifici, d’estil eclèctic-historicista, té tres cossos, amb el central més elevat i de tres plantes (baixos i dos pisos), i teulada a dos vessants. En destaca l’ordenació simètrica de portes, balcó i finestres rectangulars amb arcs de mig punt i arcs carpanells. Una porxada amb tres arcades dóna accés a la planta baixa.

Als dos cossos laterals, s’hi ubicaven inicialment les escoles municipals, separades per sexes, com era el costum en aquella època. Al cos lateral oest o de ponent hi ha un mural amb elements al·legòrics que simbolitzen el coneixement, la ciència i el progrés, valors enaltits durant la postguerra, quan fou realitzat. 

Ajuntament

Àudio guia Ajuntament

- Idioma català
- format mp3

Àudio guia Ajuntament

- Idioma espanyol
- format mp3

Àudio guia Ajuntament

- Idioma anglès
- format mp3

Mas Català (Nº12)

La data més antiga de la casa es pot remuntar al 1294. Més tard en un document de 1313, surt mencionada la família Català, com a posseïdors d’una peça de terra a la parròquia de Cabrera. La masia que ens ha arribat fins avui fou construïda probablement entre els segles XVI i XVII, i presenta elements arquitectònics renaixentistes, amb altres historicistes, neogòtics i modernistes. El Pare Jaume Català, escriptor i conegut pedagog dins l’ordre dels Escolapis, neix en aquest mas el 3 de gener de 1867. El 1901 l’arquitecte Joaquim Bassegoda i Amigó va reformar el mas per encàrrec de la família Ordeig, empresaris tèxtils de Cabrera. La prosperitat del segle anterior n’havia propiciat l’ampliació amb la incorporació d’una masoveria i un magatzem agrícola. Hi destaca l’extens i esplèndid jardí tancat, on sobresurt un magnífic lledoner centenari ( el més gran de Cabrera), al qual s’accedeix per dues magnifiques portalades modernistes que podem observar, una situada al carrer de Jaume I i l’altre a l’Avinguda Pare Jaume Català. També cal esmentar els safareigs, la pèrgola d’obra a l’oest de la finca i, més amunt, el romàntic estany.  

Mas Català

Àudio guia Mas Català

- Idioma català
- format mp3

Àudio guia Mas Català

- Idioma espanyol
- format mp3

Àudio guia Mas Català

- Idioma anglès
- format mp3

Font de la Plaça del Poble (Nº13)

Aquesta construcció, probablement del segle XVIII, està situada al carrer Anselm Clavé, sota la plaça del poble. Es tracta d’una estructura esglaonada de pedra, al centre de la qual hi ha una concavitat en forma d’arc carpanell dovellat. La decoració és amb rajoles de rombes que combinen el color verd fosc amb el groc pàl·lid. A la banda lateral esquerra hi ha un cap de lleó de la boca del qual brolla aigua que va parar al pedrís que fa de pica. Al damunt d’aquesta pila es pot veure una placa que commemora la data en què comença a rajar: juliol de 1741. Amb tota probabilitat la font comunicava amb l’aqüeducte de Sant Domènec, situat al camí de la Font Picant. 

Font de la Plaça del Poble

Àudio guia Font de la Plaça del Poble

- Idioma català
- format mp3

Àudio guia Font de la Plaça del Poble

- Idioma espanyol
- format mp3

Àudio guia Font de la Plaça del Poble

- Idioma anglès
- format mp3

Cases antigues del centre urbà (Nº14)

Des de l’època medieval, els carrers del voltant de l’església parroquial de Sant Feliu es van anar desenvolupant i, de forma gairebé invariable, ens han arribat als nostres dies. Les seves cases eren ocupades per famílies que tenien un petit negoci, o bé tenien terres o vinyes arrendades.

Del Carrer Anselm Clavé en destaca la número 3 amb una façana noucentista amb esgrafiats i decoració de rajols de l’any 1923 i unes sanefes florals i cantoneres també esgrafiades de finals del segle XX.

La número 21 correspon a l’entrada posterior de la finca que dóna al sud, és d’estil neoclàssic on el timpà del petit frontó semicircular hi consta la data de construcció el 1862.

La número 23 presenta una façana de recent arranjament que reprodueix una anterior façana modernista.
La número 25 fou coneguda amb els noms de Can Simon i de Ca la Pepeta del café, i presenta una regular façana de planta baixa i dos pisos.

La darrera , que correspon al número 27, és una senzilla estructura de cos simple i tradicional amb planta baixa i terrat.

El conjunt de cases de la Baixada de l’església , amb els números 6,8,10,12 i 14, for reformat a inicis del segle XX presentant elements historicistes i modernistes.

Els següents punts d’interès de l’audio guia es troben en el nucli urbà d Agell. Es pot arribar de dues maneres: si vol anar caminant, des del Punt d’ Informació Turística agafem l’Avinguda Pare Jaume Català cap amunt i girem a mà dreta cap a la pujada de las Monges, enllaçant amb el camí d’ Agell i després el camí de Santa Elena.

L’altra opció és anar amb el cotxe: Des del Punt d’Informació Turístic s’agafa l’Avinguda Pare Jaume Català avall enllaçant amb l’Avinguda de l’Onze de Setembre fins que anem a parar a una glorieta i agafem direcció Argentona. Arribarà un moment de la carretera B-502 que haurem de girar pel camí de Santa Elena fins arribar al veïnat d’Agell. 

Cases antigues del centre urbà

Àudio guia Cases antigues del centre urbà

- Idioma català
- format mp3

Àudio guia Cases antigues del centre urbà

- Idioma espanyol
- format mp3

Àudio guia Cases antigues del centre urbà

- Idioma anglès
- format mp3

Cementiri i ermita de Sant Sebastià (Nº15)

Construït durant la segona meitat del segle XIX per acollir els difunts de l’antic fossar, el conjunt és un bon exemple d’arquitectura neoclàssica.

La imponent portalada d’accés al recinte s’obre a la façana que dóna al camí d’Agell. Es tracta d’una gran porta amb volta d’arc carpanell amb diverses motllures damunt la qual es troba un basament i la creu. Al costat oest, a la façana posterior, hi ha una dependència coberta amb volta catalana.

A l’interior del recinte, destaquen diversos mausoleus i criptes com el de la família Sala, una construcció historicista de principis de segle XX situada just davant de la porta d’accés. També és remarcable l’imponent mausoleu que es troba entrant a mà dreta, una construcció feta íntegrament amb llamborda i amb una cúpula cònica esglaonada on descansa l’arquitecte Domènech i Estapà, i que molt probablement podria ser obra seva. Al seu davant, hi ha la tomba del poeta Antoni Isern, un senzill túmul cobert amb trencadís. Junt amb l’escriptor, que es va suïcidar el 1906 al  castell de Burriac, s’hi troba la tomba del pintor i escultor Antoni Samarra que també es va treure la vida al castell i va voler ser enterrat al costat del poeta a qui admirava.

La capella de Sant Sebastià, situada davant de l’entrada del cementiri, fou construïda l’any 1507 com a invocació al sant per aconseguir-ne la protecció contra les pestes que assolaven les poblacions en aquella època. 

Cementiri i ermita de Sant Sebastià

Àudio guia Cementiri i ermita de Sant Sebastià

- Idioma català
- format mp3

Àudio guia Cementiri i ermita de Sant Sebastià

- Idioma espanyol
- format mp3

Àudio guia Cementiri i ermita de Sant Sebastià

- Idioma anglès
- format mp3

Ermita de Santa Elena (Nº16)

El nucli de població d’Agell de Dalt segurament arrenca d’una vil·la tardo romana que, amb la cristianització, deuria dedicar alguna de les dependències a un oratori particular. La capella centre avui el veïnat, que apareix documentat l’any 992 com a Villam Agelli.

S’atribueix a Santa Elena, concubina de l’emperador Constanci i mare de Constantí, la troballa de la creu de Jesús, fet que va contribuir a difondre’n molt el culte entre els primers cristians i, especialment, entre els repobladors del Maresme del segle X.

Apareix documentada per primer cop l’any 1236. Durant el període feudal, la capella de Santa Elena pertanyia a la quadra d’Agell, que depenia dels castells de Vilassar i Sant Vicenç, i pertanyia a la parròquia de Sant Feliu.

La capella primitiva fou reedificada el 1576 en amenaçar ruïna. La construcció actual, d’estil gòtic tardà, és d’una sola nau i té tres cossos amb coberta de volta de creueria. A les claus de volta s’hi representen Santa Elena, amb la creu i un llibre, i una cabra, probablement relacionada amb l’escut heràldic de Cabrera de Mar. 

Ermita de Santa Elena

Àudio guia Ermita de Santa Elena

- Idioma català
- format mp3

Àudio guia Ermita de Santa Elena

- Idioma espanyol
- format mp3

Àudio guia Ermita de Santa Elena

- Idioma anglès
- format mp3

Torre Ametller (Nº18)

L’edifici, d’època noucentista, és conegut amb aquest nom, perquè va pertànyer a Teresa Ametller i Cros, filla del fabricant de xocolata Antoni Ametller.

La construcció, obra de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, deixeble d’Antoni Gaudí, conserva totes les característiques originals: façanes arrebossades i decorades amb esgrafiats, porxo semicircular, que dóna accés a l’entrada, rodejat per sis columnes amb capitell jònic que sostenen una terrassa descoberta a l’alçada del primer pis.

A la façana oposada, hi ha una altra terrassa coberta damunt d’un porxo amb arcada i a la dovella central hi ha representat, en relleu, un ametller, emblema de la família propietària original.

Cal destacar el banc adossat en un dels murs laterals, enrajolat amb ceràmica de sanefes i motius florals. A la part alta del respatller, hi ha tres dibuixos: un ametller central i una noia amb un cistell de flors i un pagès en els laterals.
Durant la Guerra Civil la torre va ser domicili de refugiats i una vegada acabat el conflicte armat, la seva propietària es va veure obligada a entregar la finca al govern franquista. Habilitada per a la Sección Femenina de Auxilio Social, va ser administrada  per monges fins al 1977. Més tard, fou un orfenat i, després de quatre anys sense cap tipus d’activitat, finalment fou adquirida per la Generalitat de Catalunya com a alberg de joventut. 

Torre Ametller

Àudio guia Torre Ametller

- Idioma català
- format mp3

Àudio guia Torre Ametller

- Idioma espanyol
- format mp3

Àudio guia Torre Ametller

- Idioma anglès
- format mp3

Masia Can Vivé ( Nº19)

La masia de Can Vivé, també és coneguda com a Can Mallol, nom característic del Maresme, que vol dir “vinya novella”, degut a la seva tradició com a finca vinícola.

Documentada a partir de l’any 1387, és una de les cases pairals més importants de Cabrera de Mar, tant arquitectònicament com per les seves dimensions.

A més d’integrar una quadra amb altres masies al voltant de la capella de Santa Elena d’Agell, can Mallol formava part d’un recinte tancat amb Cals Frares i el camí que condueix a la Torre Ametller.

Els elements constructius predominants són del segle XVII, com el celler i la portalada d’accés, tot i que la darrera restauració data de 1974, inscrit en xifres romanes sota el rellotge de sol de la façana principal.

De la masia destaca el magnífic portal rodó de grans dovelles i les finestres i cantoneres de carreus de granit. També podem observar el vistós pou davant de la casa, així com una roda de molí exposada com a element decoratiu.

El cos central de l’estructura de la casa, amb les golfes com a planta superior, queda més elevat que els laterals. Posteriorment, es construiria un volum adossat a la façana posterior amb funcions de celler, que mantindria l’activitat fins l’any 1959. Aquest celler està cobert amb una magnífica volta rebaixada d’arc carpanell i amb dues grans arcades de capitells remarcables. 

Masia Can Vivé

Àudio guia Masia Can Vivé

- Idioma català
- format mp3

Àudio guia Masia Can Vivé

- Idioma espanyol
- format mp3

Àudio guia Masia Can Vivé

- Idioma anglès
- format mp3

Masia de Cals Frares ( Nº58)

Entre els documents més antics de la casa, coneguda antigament com ca l’Arnó, hi ha el testament, de l’any 1235, de Pere d’Arnó (el nom anterior a l’actual), pagès de la parròquia de Sant Feliu de Cabrera. Ca l’Arnó integrava la quadra o grup de cases del veinat d’Agell que al segle XII es protegien entre elles al voltant de la capella de Santa Elena.

L’any 1687, fra Joan Bonet era el procurador del convent dels camaldulencs (monjos benedictins de tendència eremítica), que aleshores ocupaven el mas Arnó. Arran de la desamortització de mitjans del segle XIX, cals Frares, com ja es coneixia la masia, fou adquirit per uns particulars (l’escut de la porta principal inclou l’any 1843 i el nom “Jaume Gallemi”) i, poc desprès, passà a ser propietat de la família Ametller, fabricants de xocolata de Barcelona, que la feien servir de masoveria de la torre Ametller, que construïren a prop. La família Ribosa Dellà actuals propietaris hereus passaren a cals Frares en qualitat de masovers.

La masia actual, utilitzada com a restaurant, presenta elements constructius del segle XVI i components arquitectònics renaixentistes, barrocs i neoclàssics. A la façana destaquen la porta principal, dovellada en granit. Flanquegen la porta un pedrís, a  l’esquerra, i un cavalcador a la dreta, al costat també destaca el magnífic treball de forja a la reixa de la finestra. Són igualment interessants el safareig i el pou, així com les menjadores de fusta de l’estable, a la part posterior del mas.    

Masia de Cals Frares

Àudio guia Masia de Cals Frares

- Idioma català
- format mp3

Àudio guia Masia de Cals Frares

- Idioma espanyol
- format mp3

Àudio guia Masia de Cals Frares

- Idioma anglès
- format mp3


Centre d'informació turística: Carrer la Riera s/n, 08349 Cabrera de Mar, Barcelona

Tlf: +34 674 01 14 50 - www.gaudeixcabrera.cat -



Back to Index